La Bekaa i els tres rellotges de Musar 1998

22 octubre 2026 · sommelier.vi.cat

Et posen davant un vi negre del Líban del 1998. Abans de tastar-lo, el cap ja ha fet part de la feina: país càlid, vi potent, ampolla vella. Tres etiquetes mentals i encara no hem olorat la copa. Amb Château Musar convé frenar una mica aquest entusiasme per classificar-ho tot.

Per entendre’l proposo mirar tres rellotges: el de la vinya, que segueix el clima de cada collita; el del celler, que decideix com i quant de temps criar; i el de cada ampolla, que continua molt després de sortir a la venda. La Bekaa hi posa el paisatge. Musar 1998 ens ofereix una història concreta per recórrer-lo.

Primer, travessem les muntanyes

Des del Mediterrani cap a l’est, el mapa del Líban encadena costa, serralada del Mont Líban, vall de la Bekaa i Antilíban, al costat de Síria. La Bekaa és, doncs, un territori interior i elevat. Aquesta descripció geogràfica del Ministeri de Turisme libanès ajuda a corregir la imatge d’una vinya mediterrània arran de mar.

Importa perquè «país mediterrani» no explica, tot sol, les condicions d’una vinya. La distància al mar, les muntanyes, l’altitud i l’exposició canvien la situació. Un nom en una carta pot ser molt breu; el lloc d’on ve mereix alguna frase més. Tampoc som davant d’un jardí dedicat exclusivament al vi: la Bekaa és una regió agrícola amb nombrosos conreus.

Musar afegeix un petit parany al mapa. El seu celler és a Ghazir, a prop de la costa, mentre que les vinyes de raïm negre són a la Bekaa. Així ho explica el seu dossier 2019–2020. Buscar l’adreça de les instal·lacions no és suficient per localitzar l’origen del raïm. És una distinció que serveix aquí i en moltes altres regions.

Calor de dia, altitud i nits fresques

Els estius secs i calorosos conviuen amb nits més fresques i amb hiverns freds. Hi ha vinyes al voltant dels mil metres i d’altres per sobre. L’altitud acostuma a moderar la temperatura, però no funciona com un termòstat idèntic a tota la regió: també hi compten l’orientació i les condicions de cada emplaçament.

Un exemple concret de diversitat l’ofereix un altre celler, Coteaux du Liban: situa les seves vinyes de Zahleh a 1.300 metres i les de Kefraya a 1.100. Són les seves parcel·les, no les de Musar. Serveixen per entendre per què «Bekaa» no descriu una única altitud ni una única situació de cultiu.

La conseqüència per a qui beu és senzilla: convé abandonar l’equació «sol igual a vi pesant». El clima ajuda a explicar la maduració, però la data de verema, les varietats i l’elaboració també compten. La sensació final de frescor es comprova a la copa; no s’obté automàticament presentant un certificat d’altitud.

Tres varietats, sense repartir percentatges a ull

Musar 1998 combina Cabernet Sauvignon, Cinsault i Carignan. La fitxa de l’anyada assenyala un protagonisme més gran del Cinsault, sense donar percentatges. Per tant, repartir l’ampolla en tres terços quedaria molt endreçat en una infografia i seria una dada inventada.

El Cinsault —també escrit Cinsaut— té una llarga trajectòria en el vi libanès. No cal considerar-lo un convidat menor perquè reconeguem abans el nom Cabernet Sauvignon. Un cupatge, és a dir, una barreja de vins, s’entén pel resultat conjunt, no com un concurs de popularitat entre varietats. Tampoc podem assignar cada aroma d’una ampolla madura a un raïm concret sense informació que ho sostingui.

El primer rellotge: una verema que no va anar a l’una

La documentació original del 1998 descriu una primavera freda i humida, seguida de mesos sense pluja. La verema va començar el 9 de setembre; alguns raïms van necessitar fins a dues setmanes més. El mateix celler no va atribuir una causa clara a aquella diferència de maduració.

Aquest últim detall val la pena conservar-lo. Podem explicar que les vinyes no sempre maduren juntes sense inventar quin vessant, sòl o decisió va provocar aquella diferència. Conèixer una regió no equival a reconstruir des d’una taula què va passar a cada parcel·la fa dècades. Aquí hi ha una dada ferma —es va esperar— i un motiu que la font no resol.

El segon rellotge: la bóta no ho ocupa tot

La mateixa fitxa registra un any en roure francès, el cupatge el setembre del 2000 i l’embotellament l’agost del 2001. Són etapes diferents: criar els components, reunir-los i deixar que el vi continuï evolucionant en ampolla. El 1998 de l’etiqueta correspon a la collita, no al moment en què s’hi va posar el tap.

Això importa quan reduïm tota l’elaboració a «quants mesos de bóta». La pregunta pot ser útil, però deixa fora una part del calendari. Dos vins amb el mateix temps en fusta poden haver seguit recorreguts molt diferents abans i després. No hi ha una única xifra que expliqui tota la criança.

I aquí arriba l’experiment: segons el relat de Serge Hochar recollit per Musar, van embotellar 20.000 ampolles un any abans del que era habitual. Després de comparar els vins quatre anys més tard, van decidir recuperar el calendari anterior: en els avançats reconeixien el caràcter de la casa, però hi trobaven a faltar alguna cosa.

La lliçó és concreta, no universal. L’assaig no demostra que tots els vins millorin esperant un altre any, ni que una tradició no s’hagi de tocar mai. Mostra un celler provant una modificació i valorant si conservava el resultat que buscava. També deixa una pregunta oberta: amb la documentació disponible no sabem a quin embotellament pertanyia l’ampolla que he tastat.

El tercer rellotge: la teva ampolla té vida pròpia

Un cop embotellat, el vi continua canviant. En un negre poden evolucionar les aromes, el color i la sensació dels tanins, aquella sequedat que percebem a les genives i a la boca. Però canvi no vol dir millora indefinida. L’explicació de WSET sobre l’envelliment, publicada el 21 de març de 2023, ajuda a separar aquestes dues idees.

La conservació també compta. Una etiqueta i una anyada iguals no garanteixen històries d’emmagatzematge iguals. Per això una nota antiga és útil per saber com es descrivia el vi aleshores, però no substitueix tastar l’ampolla que tenim davant. I per això dir «aguanta fins a tal any» exigeix força més prudència que entusiasme.

En el meu tast recent, aquest Musar era al seu apogeu de maduresa, amb menys frescor que anys enrere, però viu. El meu horitzó orientatiu del 2030 depèn d’una bona conservació i del comportament de cada ampolla. A la fitxa explico aquesta valoració i les meves propostes de taula. El paisatge i els tres rellotges ens ajuden a arribar a la copa més ben informats; l’última paraula, com correspon, la tindrà el vi.

Fonts públiques enllaçades a cada apartat; consulta i revisió editorial: 21 d’octubre de 2026. Les dades d’altres cellers il·lustren la diversitat regional i no s’atribueixen a les parcel·les de Musar 1998.